Per Pol Dunyó-Ruhí,
pagès agroecològic amb tracció animal
S’ha parlat molt, arrel d’alguns incendis forestals, de la necessitat de recuperar el mosaic agrari i la neteja dels boscos. Però com? No se sent gaire que amb el model econòmic actual això no és possible. Parlem-ne.
Si volem recuperar el mosaic agroforestal i les pràctiques rurals que permetin mantenir el paisatge en condicions de seguretat, biodiversitat i ecologia, és important investigar quins són els motius que han portat a l’abandonament de les mateixes…
Si volem recuperar aquest mosaic i les pràctiques rurals que permetin mantenir el paisatge en condicions de seguretat, biodiversitat i ecologia, és important investigar quins són els motius que han portat a l’abandonament de les mateixes, i tenim algunes pistes de quines en són les causes principals.
La mare dels ous rau en la inèrcia del creixement econòmic, que obliga a rendibilitzar obsessivament qualsevol procés, sumada a la centralització dels poders i els interessos en els espais urbans, on se sap res del camp però se n’opina.
L’agricultura no té valor, menjar s’ha convertit en una mera activitat vital que ha de generar beneficis econòmics o estalviar-los, i fins i tot la cultura gastronòmica es presenta com a excepcional, classista i exclusiva.
L’agricultura no val res, i això els pagesos ho perceben. El seu producte no té preu, en el mal sentit, i la pressió del mercat i l’abús de la burocràcia obliga a les explotacions a rendir-se a les grans empreses o a abandonar la seva activitat. Això no només significa la pèrdua de les petites explotacions pageses i el seu coneixement i cultura locals; implica la pèrdua del llenguatge, de l’empoderament, de la diversitat i la proximitat; del poblament rural i de la sobirania alimentària i energètica. Les grans empreses que absorbeixen el mercat que aquests deixen a l’abast, es converteixen en acaparadors de la terra i monopolitzen les produccions, condicionant tot el que hi té relació: els preus, les relacions laborals, el comerç, la biodiversitat,… La mateixa inèrcia és, doncs, la que porta a considerar els espais de muntanya, les zones de climes freds i altres com a improductives, ja que el preu de mercat no ofereix possibilitats a un producte que no pugui ser fabricat de forma intensiva, a la vora de ports, aeroports o centres comercials.
Si bé és cert que les zones amb orografies o climes més durs són més costoses de treballar des d’un punt de vista econòmic, o tenen una productivitat més baixa per m2/any, és una mentida la de la seva falta de viabilitat. El problema no neix en l’espai sinó en el valor que se li atribueix. Nosaltres treballem 1,5 hectàrees d’hortalissa ecològica a Òrrius i aquesta extensió no ens permet viure exclusivament del producte cultivat i ens obliga a exercir també com a comercialitzadors d’altres productes. Però ens ofereix la possibilitat de conrear un espai abandonat durant dècades, fer de pont comercial a altres pagesos, i habitar l’espai i el que això implica: hem recuperat feixes abandonades per al cultiu de farratge per al bestiar, i practiquem la neteja i conservació de les superficies boscoses de l’entorn, qui sap si amb perspectives de futur. El mercat ens recorda constantment que allò que fem no és rendible. Però, per ara, bé en vivim!
Bona part de la pagesia no és multidisciplinar com ho ha estat durant tota la història, sinó que està especialitzada en productes únics. No s’aprofita l’entorn ni se’l respecta, perquè el mercat ni valora l’entorn ni respecta als pagesos
El 61% de la superfície de Catalunya és forestal[1] i la majoria està lluny de ser gestionada. Les intervencions llenyeres no volen els troncs prims per falta de pes i tampoc els massa grossos perquè no caben a les màquines de processat. Les antigues feixes dedicades a la vinya són plenes de bruc i alzina. El bestiar que aprofitava el sotabosc ara són races productives en naus industrials amb suplements alimentaris perquè no són capaces de nodrir-se de l’entorn. Bona part de la pagesia no és multidisciplinar com ho ha estat durant tota la història, sinó que està especialitzada en productes únics. No s’aprofita l’entorn ni se’l respecta, perquè el mercat ni valora l’entorn, ni respecta els pagesos.
Però parlem de recuperar el mosaic agrari, prevenir incendis, sostenibilitat i comerç de proximitat. Tot sense que ningú faci esment a una dinàmica econòmica que ens ofega i que ni permet ni permetrà que aquestes proclames siguin mai realitat. I això en un moment en què tot tremola, i el canvi climàtic és més evident que mai. Però, això sí, el mercat ben dret, ampliacions d’aeroports, blanqueig de la indústria alimentària i estimulació de l’exportació. Digueu-me catastrofista, però si no cambia el paradigma, que cremi Catalunya, que cremi el món.
Pol Dunyó, El Mosaic.
article original: https://elmosaic.cat/que-cremi-catalunya-que-cremi-el-mon/
[1] Dades extretes de: http://www.creaf.uab.es/iefc/pub/regions/SinopsiRF1.htm
Ruralitzem - Veus per la Sobirania Alimentària 