Fa tot just un any, Barcelona es publicitava com la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible, i aquest any 2023 s’engega l’Acord Ciutadà per l’Estratègia d’Alimentació Saludable i Sostenible Barcelona 2030. Mentre tant, pel que respecta a l’emergència alimentària, la demanda en ajudes i recursos alimentaris de l’any 2020 va suposar un increment del 140% respecte 2019 (pre-pandèmia), i a l’any 2022 encara estem a un 60% per sobre del nivell de 2019. En aquest context, cal preguntar-se: el sistema alimentari de Barcelona és un model d’alimentació sostenible i popular, com es pregona? Per respondre aquesta pregunta examinarem diferents àmbits del sistema alimentari, centrant-nos especialment en la producció i la distribució.
Barcelona és una ciutat voraç que no només ha anat expulsant la pagesia fora dels seus murs de formigó, sinó que també les seves infraestructures urbanes han estat prioritzades davant de les hortes i terres agrícoles del seu entorn metropolità
Des de fa mil·lennis, la responsabilitat d’alimentar el món ha estat en mans de la pagesia. Però la pagesia ha anat perdent pes a l’actual sistema alimentari industrial, que ens dóna menjar i ens menja alhora. Estem perdent la pagesia i la consciència de la importància de la nostra alimentació. Barcelona és una ciutat voraç que no només ha anat expulsant la pagesia fora dels seus murs de formigó, sinó que també les seves infraestructures urbanes han estat prioritzades davant de les hortes i terres agrícoles del seu entorn metropolità.
Però, l’alimentació és una preocupació ciutadana i s’ha manifestat a la ciutat com a activisme social. Activisme que lluita per un sistema alimentari a Barcelona basat en la sobirania alimentària i que torni a la petita pagesia el seu paper central en l’alimentació.
Els mercats de pagès i els mercats municipals, que comercialitzaven els aliments més locals, conviuen ara amb molts altres espais de consum com les botigues de barri, els supermercats i hipermercats, els repartiments a domicili, o els més alternatius com els grups de consum o els supermercats cooperatius.
D’acord amb aquests models de producció i distribució, també s’han transformat les dietes i la cultura culinària. La pandèmia del COVID va suposar una fractura d’estils de vida que paradoxalment va ajudar durant uns mesos una alimentació més conscient. En estar més a casa, i amb la ruptura a la provisió de serveis industrials, es va tornar a les cuines. Però només era un efecte passatger, la tendència en el consum de ultraprocessats ha tornat a valors anteriors a la pandèmia.
Encara que ni la producció, ni la distribució, ni el consum que finalment es dóna a Barcelona no es distingeix de la resta de ciutats globalitzades, el més significatiu és que, després de molts anys, l’Ajuntament de Barcelona disposa d’una política pública alimentària. Gràcies a ella s’han donat suport a iniciatives d’economia social i solidària, principalment de distribució, així com a l’activisme a favor d’una alimentació més saludable i sostenible. Però el suport a la pagesia, que s’ubica principalment fora del terme municipal, segueix en un segon pla. S’han fet passos, però lluny del que cal fer per desafiar l’imperant sistema alimentari industrial capitalista. La gran assignatura pendent de totes les administracions, en especial de les que concentren més competències -Generalitat, Estat o UE- és recolzar sense fissures a la pagesia que produeix i que ho fa de manera sostenible. I Barcelona, com a principal consumidora, ha d’assumir la seva responsabilitat des de tots els sectors de la societat, des de l’Ajuntament i des de les institucions metropolitanes.
Barcelona, com a principal consumidora, ha d’assumir la seva responsabilitat des de tots els sectors de la societat i des de l’Ajuntament
El discurs institucional sovint aposta, per exemple, per afavorir alternatives al consum de carn, però a vegades no distingeix entre el model de ramaderia per a la producció industrial de carn i la ramaderia extensiva amb pasturatge. Proteïnes alternatives sorgides de laboratoris d’empreses que processen principalment llegums, i que es publiciten sota marques comercials basades en un menor impacte climàtic, conformen una nova forma de despossessió de la pagesia. Despossessió en un doble sentit. D’una banda, tornant a posar el focus de l’alimentació al laboratori, la fàbrica de processament i la marca comercial. I de l’altra, ocultant el tradicional paper de la pagesia.
La veritat és que, sigui per la situació de crisi alimentària, per la relació entre salut i alimentació o entre alimentació i canvi climàtic, mai no hi ha hagut tant de debat sobre aquests temes. L’activisme a favor de l’agroecologia i la sobirania alimentària es manté, però quina és la capacitat d’incidència?
Mentrestant, la poca pagesia del nostre territori no aconsegueix, amb molt, més que resistir. Lluitar per la sobirania alimentària o incloure la sobirania alimentària com a proposta política per a la ciutat no s’aconseguirà sense la pagesia.
Grain i Revista Sobirania Alimentària
Ruralitzem - Veus per la Sobirania Alimentària 