Per Javier Guzmán
Ens trobem immersos enmig d’una emergència alimentària de proporcions dramàtiques. Segons l’IPC de desembre de 2022, l’alimentació ha pujat de mitjana un 15,7%, la xifra més alta coneguda des del començament de la sèrie calculada per l’INE, al gener de 1994. Segons les seves dades, la població destina, de mitjana, el 17% dels seus ingressos a comprar menjar, però es tracta d’una xifra mitjana, perquè en les classes populars la xifra escala fins a un 22%
L’alimentació adequada és un dret humà reconegut internacionalment i ratificat fins a les seves últimes conseqüències en l’ordenament internacional per l’Estat espanyol i no obstant això, fins ara, ha estat un dret humà bàsic el compliment del qual s’ha deixat exclusivament en mans del sector privat.
Imaginem com seria la situació si fos el mercat qui operés, de manera exclusiva, sobre sectors com l’educació o la sanitat. No és difícil d’imaginar, ja veiem els efectes de l’absència d’un sector públic potent en àrees com l’habitatge, la banca o l’energia. I així i tot, en aquests sectors existeix alguna escletxa -encara que petit i totalment insuficient,-de control públic. En l’alimentació, no. Està la població i el sector privat.
Segons l’IPC de desembre de 2022, l’alimentació ha pujat de mitjana un 15,7%, la xifra més alta coneguda des del començament de la sèrie calculada per l’INE, al gener de 1994
No es tracta solament que l’alimentació està totalment en mans del sector privat, sinó que aquest opera en forma d’oligopoli en totes i cadascuna de les fases de la cadena alimentària, amb l’enorme poder polític que això suposa. El cartel alimentari porta decennis imposant la seva llei, alterant la consagrada competència, manipulant discursos, marcs narratius, bombardejant amb publicitat totalment desregulada, decidint què mengem, quan, on i a quin preu.
Si tirem la vista enrere, veiem que hem perdut una xarxa de distribució alimentària, capil·lar, pròxima i que connectava amb la producció local. No fa molts anys, fàbriques i sindicats comptaven amb economats propis, comptàvem amb botigues de barri, mercats municipals “no elitistes”, restaurants de barri (en plena extinció), escoles públiques amb cuines pròpies. Tot aquest entramat de distribució alimentària adaptada a la nostra realitat i necessitat el vam perdre, deixant la nostra alimentació en mans d’oligopolis .
Per tot això, és necessari fer una crida per a mobilitzar les nostres forces per a, d’una banda, exigir als partits polítics, sobretot a les forces progressistes, mesures en pro d’aquesta defensa i, per un altre, mobilitzar les nostres pròpies organitzacions socials, sindicals, veïnals, etc. per a posar en marxa estratègies i dispositius alimentaris per a fer efectiu aquest dret.
Es fa del tot imprescindible actuar sobre l’alimentació de la mateixa manera que en el seu moment es va actuar sobre altres aspectes de la vida. No pot ser que deixem la nostra alimentació en mans exclusivament privades. Si és un dret humà, és obligació dels poders públics respectar-lo, protegir-lo i promoure’l. I la situació actual demostra que no s’està fent res d’això. Hem de canviar el paradigma alimentari i la mirada que es té sobre ell, pensant que el sector privat (amb alguna tímida política pública de suport social) oferirà una dieta saludable i assequible a tota la població. Això no ha passat, no passa i no passarà.
El sector privat opera en forma d’oligopoli en totes i cadascuna de les fases de la cadena alimentària. Per modificar aquesta situació cal desplegar d’una vegada per sempre una xarxa alimentària pública que asseguri la nostra alimentació i que connecti d’una vegada amb els sistemes agraris territorials i sostenibles
Amb l’actual situació de preu dels aliments bàsics, s’han de posar en marxa mesures de xoc com l’establir preus màxims de venda dels aliments bàsics i oferir ajudes suficients als sectors de la població més vulnerables, així com controlar i sancionar les pràctiques abusives del sector privat, però a més s’ha de desplegar d’una vegada per sempre una xarxa alimentària pública que asseguri la nostra alimentació i que connecti d’una vegada amb els sistemes agraris territorials i sostenibles, i protegeixi el model d’agricultura social i familiar.
En definitiva, es tracta d’abandonar com més aviat millor el dogma neoliberal, hegemònic les últimes dècades i que ha demostrat ser un absolut fracàs.
Javier Guzmán, director de Justícia Alimentària
Ruralitzem - Veus per la Sobirania Alimentària 