Per Adrianna Quena amb el recolzament de Keras Buti, Horta l’Africá, Quirhort a la Font del Carbó, L’Etnogràfica, l’Hort de l’Eriçó i laFundició
Des de l’agroecologia interroguem les dinàmiques agroalimentàries i les situem en contextos sociopolítics. Per això, quan imaginem un nou i millor sistema alimentari per a Catalunya, no podem obviar que parlem des de dins de l’Europa fortalesa, centre d’acumulació neuràlgic i centrípet del neocolonialisme racial. Des d’aquí, imaginar sostenibilitat i sobirania, comença també per mirar al nostre voltant i adonar-nos del ecosistema social del què en som part: qui som? d’on venim? com estem? i finalment, en quina direcció podem caminar junts?
Tot i que les dades són escasses, podem saber que a Barcelona, Lleida i Girona la població migrant ronda el 20%. Aquest percentatge s’incrementa significativament en llocs on el medi rural concentra la majoria de la població, com passa a la comarca de la Segarra (27%) i a municipis com Alcarràs (31%) o Salt (38%), arribant al 53% a Guissona. Més enllà d’aquesta dada gruixuda, és difícil accedir a més estadístiques. A l’últim cens agrari de l’Estat Espanyol (2020) no es van aixecar dades relatives als treballadors i treballadores agrícoles migrants, ni a la importància del treball migrant perquè el menjar segueixi produint-se, així com tampoc cap dada sobre condicions vitals, necessitats ni capacitats.
Tot i que les dades són escasses, podem saber que a Barcelona, Lleida i Girona la població migrant ronda el 20%. Aquest percentatge s’incrementa significativament en llocs on el medi rural concentra la majoria de la població
Des de l’agroecologia, necessitem que la realitat de l’agricultor que ha migrat a Catalunya sigui el més visible posible, per poder comprendre, quantitativament i qualitativament, les capacitats i voluntats amb què podem comptar per canviar aquest sistema alimentari i construir-ne un que sigui veritablement nostre. I dic nostre, pensant en la petita i mitjana pagesia, migrant i/o autòctona, aquesta que actualment està ofegada en el descontrol de costos i preus, concentració de terra i en un ral·li burocràtic pràcticament inassumible des d’aquestes escales.
Tot i que el sistema agroindustrial ens desposseeix simultàniament (de forma diferenciada), articula els actors i les narratives de tal manera que enfronta els agricultors uns contra els altres. El mito de “els temporers vénen a treure la feina als d’aquí” funciona a la perfecció en aquest sentit. Es dilueixen així les veritables lineas de responsabilitat corporativa darrere d’assumptes tan greus com els efectes de la crisi climàtica a l’agricultura, el col·lapse a les cadenes de subministrament, la crisi econòmica o de despoblament rural, al mateix temps que es debilita la capacitat d’imaginar sistemes cooperatius alternatius.
Però la realitat és que alguns dels problemes més preocupants del món rural a Catalunya, com són el despoblament i l’envelliment de la pagesia, només s’han esmorteït gràcies a la persistència de centenars de milers d’agricultors migrants que continuen apostant pel camp i el treball agrícola. Fins i tot quan ho han de fer en les pitjors condicions materials, persisteixen. El cas de milers de temporers de Lleida, Girona, Tarragona o el Maresme és que, encara sense papers, sense un sostre digne, sense un tros de terra per produir els seus propis aliments, sense cobertura sociosanitària, ni formació ni ajudes per a la producció, persisteixen.
Potser ho fan des de la fortalesa dolorosa que els dóna el fet de venir del futur, de llocs on l’extractivisme ja ho ha devastat tot. Venir del futur és venir del desert i saber què sembrar quan l’aigua és escassa. Venir del futur és haver viscut guerres pels recursos i saber adaptar-se a la mobilitat per sobreviure. Venir del futur és conèixer de primera mà economies comunitàries que van permetre als pobles navegar molts apocalipsis abans d’aquest, amb els possibles traumes, però també els coneixements que aquestes experiències et deixen al cos i a la consciència.
Per tot aixó, relocalitzar els sistemes agroalimentaris implica canvis en diferents nivells. Experiències de petita agricultura migrant al Barcelonès, com Horta l’Àfricà, amb aliments al·lòctons (Sant Boi del Llobregat), o l’Hort de l’eriçó, amb aliments ecològics (Parc Agrari del Prat del Llobregat), estableixen aliances amb cooperatives de consum, cooperatives culturals i grups de recerca. Pluralitzar implica, per una banda, promoure la convergència de lluites dels agricultors (nascuts aquí, o enllà o més enllà) i, per l’altre, repensar allò que mengem i allò que sembrem. Implica provar noves adaptacions de cultius, associacions i formes de gestió agrícola per adaptar-nos a les noves condicions climàtiques, però també culturals. Implica repensar i experimentar noves posibilitats i identitats com prosumidors (productors-consumidors) i també noves formes de propietat i accés a la terra. També assajar noves maneres d’organitzar el consum als barris migrants, noves dinamiques per aprendre i ensenyar, per relacionar-nos entre nosaltres i amb la resta de l’ecosistema. I és que implica, finalment, repensar el nosaltres.
Reivindiquem la regularització massiva de la població migrant, la cobertura sociosanitària per a tots els treballadors agrícoles, la construcció i gestió d’allotjaments dignes per als temporers que van i vénen, i també la cessió d’ús a llarg termini de terra per als agricultors migrants que s’han quedat
Ja sabem que hi ha una continuïtat perfecta entre la salut del sòl, la salut de l’economia dels agricultors i els pobles i la salut dels nostres cossos. Per això, plantegem que més enllà de l’alimentació sostenible, la via és la sobirania alimentària, que des de la perspectiva migrant ha de ser plural: sobiranies alimentàries, com a suma de sobiranies, com a suma de memòries bioculturals i les capacitats associades, per construir una cosa que no ha existit, perquè mai no ha existit aquesta configuració de persones i potencialitats que ara som.
Per això, i ressonant a Barcelona el treball que desenvolupen organitzacions com Fruita amb Justicia (Lleida), reivindiquem la regularització massiva de la població migrant, la cobertura sociosanitària per a tots els treballadors agrícoles, la construcció i gestió d’allotjaments dignes per als temporers que van i vénen, i també la cessió d’ús a llarg termini de terra per als agricultors migrants que s’han quedat. També reivindiquem els ajuts públics per a la necessària conversió ecològica d’aquests terrenys i el suport a la creació de plataformes mixtes (público-comunitàries) de formació i investigació, que afavoreixin l’urgent intercanvi de coneixements que necessitem per crear resiliència climàtica i econòmica.
Aquest seria un bon punt de partida per imaginar un nou sistema agroalimentari, en concordança amb el nostre complex present, però també ric, divers i, potencialment, plural.
Escrit per Adrianna Quena amb el recolzament de Keras Buti, Horta l’Africá, Quirhort a la Font del Carbó, L’Etnogràfica, l’Hort de l’Eriçó i laFundició
Ruralitzem - Veus per la Sobirania Alimentària 