Taller de construcció d’escenaris de futur
Sembla que per fi hi ha una mica d’estabilitat després de dues dècades convulses. A l’escassetat de combustibles fòssils s’hi va sumar el que avui ja coneixem com La gran sequera, un període amb molt poques pluges acompanyat d’estrictes restriccions en el subministrament d’aigua. Tot això acompanyat d’un creixement malestar social: caiguda de certs sectors econòmics amb els conseqüents acomiadaments i increment de l’atur, famílies i comunitats senceres desplaçades per causes climàtiques, fons voltors apropiant-se de les terres productives, mitjans de comunicació fent d’altaveu de discursos xenòfobs i feixistes, etc. Ningú oblida els Tres dies sense pa, resultat d’un col·lapse en la distribució alimentària i que, com altres coses, ens va marcar un abans i un després.
Però ara, com deia, sembla que hi ha una mica d’estabilitat. O això ens fan creure, perquè la desigualtat social continua sent peça fonamental de l’actualitat. Diuen que la vida al camp s’ha precaritzat: unes poques corporacions monopolitzen les terres, destinades a les varietats més productives i sense miraments en l’ús de fertilitzants. Com a mostra, el parc agrari Mercadona, que va fer desaparèixer el parc que encara recordem. Els grans supermercats controlen tota la cadena de producció; això sí, com a preuades clientes, podem escollir entre els supermercats macro-barats i els eco-sense-justícia-social. Empassant-nos missatges constants sobre els beneficis de l’alimentació processada, que és el nostre pa de cada dia.
Sembla que per fi hi ha una mica d’estabilitat després de dues dècades convulses. A l’escassetat de combustibles fòssils s’hi va sumar el que avui ja coneixem com La gran sequera, un període amb molt poques pluges acompanyat d’estrictes restriccions en el subministrament d’aigua.
Avui, donar suport al petit comerç és gairebé un acte revolucionari; igual que ho és apostar pels aliments ecològics cultivats amb justícia social. Per sort la dinàmica de proliferació de supermercats cooperatius no s’atura. Això, juntament amb els agricultors que encara resisteixen dona ales a la cultura alimentària subversiva. Cada vegada hi ha més gent plantant els seus propis aliments a terrasses, balcons o espais compartits. A mi m’encanta anar a dinar als menjadors comunitaris, petits espais autogestionats que proliferen a gairebé tots els barris. Allà m’hi trobo amb la gent de Salvem la sobretaula, una peça més en el moviment de resistència alimentària, tant necessària en aquests temps que corren.
Però ara, com deia, sembla que hi ha una mica d’estabilitat. No recordo quan va començar el gir, però avui ja podem dir que la Unió Europea i els seus estats membres donen solucions a l’alçada de la crisi ecosocial i que l’ecologia és l’eix vertebrador de l’agenda política.
Ha estat decisiva la inversió feta en les diferents baules de l’alimentació i, de fet, avui, el sistema de distribució és públic i una persona que es dedica a la pagesia té la mateixa consideració que té una metgessa o una mestra.
Aquests aliments que tinc a taula són, en la seva majoria, els que m’arriben a través de la Cistella universal, que en diuen. M’he acabat acostumant a aquesta dieta vegana. Cal dir que, sumada a tota la transformació que ha fet la ciutat per a implementar horts i començar a produir aliments a tots els espais disponibles ha aconseguit erradicar la gana i els problemes de desnutrició. Tot plegat s’ha fet combinant les tecnologies més punteres amb els sabers que durant segles hem acumulat.
Els grans supermercats controlen tota la cadena de producció; això sí, com a preuades clientes, podem escollir entre els supermercats macro-barats i els eco-sense-justícia-social. Per sort la dinàmica de proliferació de supermercats cooperatius no s’atura
El govern municipal ha tingut cura de mantenir, reforçar i ampliar la xarxa de mercats de pagès. I ha redoblat esforços per fer el mateix amb els menjadors comunitaris, que ara ja són un element més en la nostra quotidianitat, el nostre pa de cada dia.
Però ara, com deia, sembla que hi ha una mica d’estabilitat. Tot i que el malestar va per dins. I costa fer-lo sortir, perquè llavors hi ha conseqüències. Aquest règim ha aconseguit erradicar la gana, és veritat, però el preu ha estat alt.
I no, no totes tenim el mateix a taula. Jo hi tinc el que em toca per la cartilla de racionament: un càlcul exacte de la quantitat de nutrients que necessito per funcionar al centre de producció. Perquè, clar, molta de la força que abans estava mecanitzada ara està “humanitzada”, que la crisi energètica té les seves conseqüències.
Els mercats ja no són el que eren. De vegades tinc la sensació que hi ha més militars que pomes! Allà, com a moltes facetes de les nostres vides, tot està controlat, planificat i calculat. Diuen que aquesta poca varietat dels mercats és un calc de la pobresa i poca varietat dels nostres entorns rurals: el mosaic és trist, el monocultiu ho domina tot i el creixent ús de fertilitzants per contrastar l’empobriment del sòl ha fet empitjorar la qualitat de la poca aigua que encara queda.
Aquests tomàquets que tinc aquí estan considerats un producte de luxe, reservat només a les elits. Els tinc perquè me’ls ha donat una companya; a ella li arriben a través d’un contacte i quan n’hi sobren me’ls fa arribar. Sort en tenim, d’aquestes xarxes de solidaritat clandestines. Aquestes sí, són el nostre pa de cada dia!
Però ara, com, deia, sembla que hi ha una mica d’estabilitat. La duresa de la crisi que hem passat ens han enfortit com a societat i hem fet créixer els projectes comunitaris i cooperatius que ja existien i que van ser clau en els moments de crisi.
Molta gent ha marxat de la ciutat per emprendre projectes a l’entorn rural. I Barcelona s’ha ruralitzat: tant a les zones periurbanes com dins mateix de la ciutat guanyen terreny els horts i les zones verdes. De mica en mica hem anat regenerant el sòl, en bona mesura gràcies a l’aportació de matèria orgànica provinent de les plantes de compostatge comunitàries.
Els Mercats populars, relleu dels antics mercats de municipals, són avui centre de vida i d’articulació i funcionen com a autèntics centres alimentaris populars, amb venda directa d’aliments de productores agroecològiques, menjadors comunitaris, obradors, etc. Són espais autogestionaris, governants per l’assemblea del mercat. I els supermercats cooperatius, continuen funcionant.
El nostre pa de cada dia és el que ens ofereix la terra. Jo, a casa, ja gairebé no hi cuino i sempre menjo en algún espai comunitari i en companyia. Menjar és un acte central: l’entenem com un element clau de la socialització i un eix vertebrador de la nostra quotidianitat.
—————————————————————————————————-
Aquests 4 relats reprodueixen part del treball fet el 26 de gener al taller de construcció d’escenaris de futur, imaginen com serà l’alimentació l’any 2040 en 4 potencials i possibles escenaris: capitalisme verd, Green New Deal transformador, decreixement i ecofeixisme.
P:D Parlant de futur -i esperem que el més aviat possibles- ens arriba des de França la proposta de crear una Seguretat Social de l’Alimentació amb criteris agroecològics. En aquest text el Gustavo Duch ens en dona la seva versió.
Ruralitzem - Veus per la Sobirania Alimentària 