Arxiu de categoria:Sobirania Alimentària

Sembla que per fi hi ha una mica d’estabilitat després de dues dècades convulses. A l’escassetat de combustibles fòssils s’hi va sumar el que avui ja coneixem com La gran sequera, un període amb molt poques pluges acompanyat d’estrictes restriccions en el subministrament d’aigua. Tot això acompanyat d’un creixement malestar social: caiguda de certs sectors econòmics amb els conseqüents acomiadaments i increment de l’atur, famílies i comunitats senceres desplaçades per causes climàtiques, fons voltors apropiant-se de les terres productives, mitjans de comunicació fent d’altaveu de discursos xenòfobs i feixistes, etc. Ningú oblida els Tres dies sense pa, resultat d’un col·lapse en la distribució alimentària i que, com altres coses, ens va marcar un abans i un després.

Es calcula que aproximadament un terç dels gasos d’efecte hivernacle que l’activitat humana allibera a l’atmosfera corresponen al sector agroalimentari. Una bona part corresponen al cicle de les matèries primes per a l’elaboració i posterior distribució. Però la pròpia activitat agrària és també una font central de GEH. Gairebé tothom ha sentit a dir que “una part de la culpa és dels pets de les vaques”, però gairebé tothom ignora que l’agricultura extensiva ben gestionada, i també l’agricultura, poden ser grans aliades en la lluita per frenar el canvi climàtic.

La gestió comunitària és un mecanisme que genera, amb èxit, nodes d’acció que impliquen canvis en l’entorn, trenquen inèrcies negatives i potencien les relacions humanes. Es tracta d’anar més enllà de l’associacionisme per practicar valors que exigeixen democràcia i participació, arrelament al territori i sostenibilitat i cures. La gestió del comú, en espais segurs, on s’hi respecti la dignitat de la persona, comporta impacte i retorn social i origina transformacions polítiques. A Germanetes, a l’Esquerra de l’Eixample, hereva del moviment 15M, ja fa més d’11 anys que es va ocupar el solar buit on s’aixecava l’asil de les Germanetes del Pobres, per generar-hi activitat, fer xarxa veïnal i promoure continguts socials per al barri. Avui s’hi gestionen projectes comunitàriament, mantenint els valors esmentats i acceptant les dificultats que apareixen en la pràctica.

La Unió Europea presiona als estats membre a adoptar la nova Directriu sobre Residus. Aquesta normativa s’està adaptant a l’Estat Espanyol a través de la «Ley 7/2022 de residuos y suelos contaminados», on es reconeix el compostatge urbà -comunitari i casolà- com una eina de gestió de residus. Sota aquesta nova definició, les persones que composten les seves restes orgàniques haurien de demanar permís de tractament de residus, i haurien de reportar indicadors de gestió a les administracions competents

Molt més verd i molts menys cotxes; aquest és un principi imprescindible per gaudir d’una ciutat habitable. No abordar dràsticament aquest canvis està afectant greument la nostra salut i la del planeta. Sens dubte, estem en una situació d’emergència. Tot el suport, doncs, a la pacificació de Consell de Cent, Rocafort i Girona i la seva transformació en “eixos verds”.

En els últims anys hem sigut testimonis de les grans transformacions urbanes que pretenen fer de Barcelona una ciutat verda, fins i tot un exemple o un model que sigui exportable a altres ciutats europees i mediterrànies. Tanmateix, si examinem a fons la situació, veurem que els espais verds que se estàn generant no sempre tenen una vocació d’espais de trobada i d’acció per part de les veïnes que, organitzant-se en col·lectius més o menys formals, els reivindiquen per tal de fer-se’ls seus mitjançant accions tal com la plantació o la reivindicació d’altres activitats d’índole social i comunitària.

El sector de col·lectivitats agrupa els serveis d’elaboració i distribució de menjar en menjadors escolars, menjadors socials, hospitals, residències, etc., molts d’ells de titularitat pública i, per tant, dependents de l’administració. La seva gestió podria contribuir a transformar el sector primari si subministrés aliments de producció local, de temporada i ecològics, garantint un preu just a productors i productores. Però malgrat s’ha demostrat la seva viabilitat i malgrat que portem anys reivindicant que es faci una aposta per aquest model, continua sent una assignatura pendent de l’administració pública.

L’actual sistema alimentari és incapaç de dur a terme la seva activitat sense convertir-se en una amenaça pública per al planeta. Les Nacions Unides alerten d’una necessitat imperant de “canviar els sistemes alimentaris”. Davant d’un col·lapse ja anunciat dels sistemes de producció, comercialització i consum d’aliments, cada cop som més els que pensem que la solució exigeix crear estructures comunitàries i descentralitzades que ens assegurin allò tan senzill i bàsic per al nostre desenvolupament: una alimentació sana, saludable, justa i respectuosa amb el medi ambient.

Si volem un model econòmic just i sostenible hem d’apostar clarament per la sobirania alimentària; i això, a l’àrea metropolitana de Barcelona, significa protegir i potenciar el fèrtil cinturó agrícola que ens envolta. Amb més de 3.000 hectàrees de regadiu, la comarca del Baix Llobregat és una peça clau d’aquest cinturó agrícola que ens cal conservar. No obstant, en les últimes dècades la superfície de conreu ha disminuït dràsticament i ens hem fet cada cop més dependents de la importació de productes alimentaris cada cop més llunyans. 

El primer gran repte al qual ens vam enfrontar va ser la lluita contra l’ampliació de l’aeroport, que va culminar en la gran mobilització del 19 de setembre del 2021. Aquell dia la ciutadania va expressar clarament que no volia l’ampliació i que exigia la preservació dels pocs espais naturals i agraris del Delta del Llobregat que encara queden.